Desmuntem busca logotip

Amb aquesta entrada no volem denunciar cap tòpic ni cap mentida. Volem mostar obertament unes propostes de logotips que ens han fet arribar a fi que el col·lectiu Desmuntem pugui comptar amb una imatge que sigui fàcilment identificable. Amb la intenció que tothom hi pugui dir la seva us pengem a continuar tres propostes que han elaborat desinteressadament la Núria Casanova (1 i 2) i la Carme Guri (3 i 3 bis).

Necessitem que ens doneu un cop de mà. A partir d’ara mateix, doncs, esperem els vostres comentaris per ajudar-nos a triar el logotip.

Moltes gràcies per endavant!


No canviem de llengua

L’ús del català en l’Administració de justícia ha estat i és un tema polèmic. Les sentències emeses en català només representen un ínfim 14%. Qui en té la culpa? No és fàcil d’assenyalar amb el dit un col·lectiu en concret, perquè hi participen molts agents diferents: des d’advocats, procuradors i notaris, passant pel sector judicial i administratiu, fins arribar a l’àmbit acadèmic. I perquè no dir-ho, un dels agents importants també és la societat.

El mes de març l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia va engegar una campanya per promoure el català, que porta com a títol “NO CANVIEM DE LLENGUA. QUAN VAGIS AL JUTJAT, NO CANVIÏS DE LLENGUA”. Aquesta vegada, la campanya va dirigida a la societat, als mateixos ciutadans, amb la finalitat de potenciar la llengua catalana en el sector de la justícia i sensibilitzar-nos dels drets lingüístics de què gaudim, ja que som nosaltres els qui podem gaudir del nostre dret d’opció lingüística.

A partir d’ara, hem d’evitar caure en el tòpic de pensar que cal parlar castellà perquè el jutge ens entengui –quan el 99% dels funcionaris de l’Administració de justícia entenen el català– o perquè ens pot afavorir durant el procés judicial. Hem de fer ús d’aquells drets lingüístics pels quals tant hem lluitat i utilitzar el català en els jutjats.

Podeu consultar els vídeos de la campanya al web http://nocanviemdellengua.cat


La llàntia màgica

Vet aquí la nova llàntia màgica: el Codi de consum. Gràcies a aquesta nova llei els nostres drets com a consumidors no només queden garantits, sinó que també són ampliats, actualitzats i millorats. I entre aquestes millores hi ha, no cal dir, la possibilitat que es respectin els nostres drets com a catalanoparlants.

Les meravelles del nou codi han estat difoses a bastament. Un dels llocs des d’on s’han donat a conèixer les virtuts del codi ha estat el Convit, el 2n Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, que ha tingut lloc a Reus els passats 24 i 25 de març.

Però la realitat és tossuda. Els mateixos congressistes -hi érem presents uns quants membres de Desmuntem- que vam escoltar les lloances sobre el Codi de consum estàvem allotjats en un hotel que incomplia uns quants codis i unes quantes lleis, ja que la major part de la retolació era només en castellà, i vam esmorzar i sopar en bars i restaurants que incomplien els mateixos codis i les mateixes lleis.

I aquests congressistes sabem, com sap tothom i és profecia, que l’Agència Catalana del Consum no actua mai d’ofici contra aquests incompliments encara que els detecti i apareguin als informes de les inspeccions; tan sols actua si hi ha una denúncia d’un ciutadà al darrere. I també sabem que les Oficines del Consum estan col·lapsades, mancades de personal, i no poden exercir plenament les seves funcions.

Com sempre, la llengua no ha de ser motiu de conflicte ni d’excés de feina. I això s’aconsegueix aturant expedients i lluint codis que queden molt bé però rere els quals només hi ha el buit. Un buit que no és capaç d’il·luminar ni la més màgica de les llànties.


‘Algú no entén el català?’

Tots hem passat per aquesta situació estressant, i segurament no una vegada, sinó un munt. Som en un museu, públic o particular, o en qualsevol altre equipament semblant, a punt per començar una visita, i de cop la persona que ens farà de guia pregunta: “Hi ha algú que no entengui el català?” I com que sovint algú alça el braç la visita comença en castellà. Tant se val que aquella hora fos reservada per al català, tant se val que hi hagi una sola persona que digui que no l’entén, tant se valen tots els arguments: la visita ja no comença en català. No falta mai, en aquests casos, el catalanoparlant que justifica el canvi balbucejant algun “doncs fem-ho en castellà, no passa res; todos lo entendemos“, una frase que desactiva la possible reacció de qualsevol altra persona que no estigués disposada a renunciar a la seva llengua.

Ben mirat, ja se sap, no és una situació exclusiva de les visites museístiques. T’hi pots trobar en una reunió de pares o de veïns, en una sessió de treball tècnica, en un míting polític… Sempre hi ha algú disposat a canviar de llengua i algú altre disposat a justificar i lloar aquest canvi en pro de l’educació, el civisme i el bon gust. I, esclar, també hi sol haver algú que pateix la situació, que vol reaccionar, que dubta si rebel·lar-se, afectat pel dolor de llengua que ja fa anys va diagnosticar esplèndidament Enric Larreula. El cas més gros, la situació més exagerada, deu ser la que es va produir durant l’assaig del lliurament dels premis nacionals de cultura de l’any 2008, tot i que va passar força desapercebuda (alguna protesta a Internet, un article de Vicent Partal i poca cosa més). El responsable de l’assaig pren la paraula i, per començar, fa la fatídica pregunta: “Algú no entén el català?” Entre tots els que eren allà algú alça un braç, un sol braç, i l’acte continua en castellà. Al cap d’uns instants, la poeta Montserrat Abelló, amb la força dels seus gairebé noranta anys, s’aixeca i diu: “Jo no entenc el castellà.” I en veure que l’assaig continua en castellà, es torna a alçar i diu amb veu ferma: “He dit que jo no entenia el castellà.” Llavors sí, l’acte es reprèn en català, sense, però, que ningú més hagi fet costat a la venerable poeta.

De vegades ens queixem dels atacs que rep la nostra llengua des de fora, des de l’Estat espanyol, des de mitjans de comunicació hostils, des d’entitats i partits polítics que semblen obsessionats amb la idea de barrar el pas al català. Però no hi ha pitjors atacs que els que llancem els mateixos catalanoparlants contra el futur de la llengua i la normalitat lingüística del país, no hi ha pitjors derrotes ni pitjors càstigs que els que ens infligim nosaltres mateixos. Canviarem algun dia?

En tenim alguns indicis: en els últims mesos la reacció indignada de Raül Agné: “no es igual, no es igual!”, repetida amb insistència… El suport manifest de tants ciutadans a la xarxa, als mitjans de comunicació, al camp de futbol del Girona… Cada dia sentim emmalaltir més persones del nostre entorn per aquest pervers dolor d’entranyes. Potser sí que alguna cosa està canviant, potser sí que la “desconfiança” de Carles Capdevila es pot encomanar, potser sí que ja tenim prou energia per començar a “plantar cara“…

Cal que fem més accions combatives, de denúncia, nosaltres, els qui tenim clars quins drets podem reclamar, els qui podem predicar amb el nostre exemple, els qui no ens empassem els tòpics ni les mentides. Però exemples sense  dosis d’heroïcitat, a l’abast de tothom… Estem cansats de queixes, necessitem optimisme, contundència i decisió.

Aquesta setmana passada vam poder llegir al nostre grup de Facebook una idea que podríem aprofitar: què us sembla un argumentari per a la llengua a semblança del No retalleu la Cultura d’intel·lectuals i organitzacions culturals del país?


Desmuntem en l’e-Butlletí del CICAC

La Comissió de Llengua Catalana del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya ha presentat el col·lectiu Desmuntem al núm 120 del seu e-Butlletí, una publicació electrònica adreçada tant als professionals col·legiats de l’àmbit jurídic, com a totes aquelles persones interessades en la llengua catalana.


 


Ah, les equivalències!

La realitat i la veritat són dos conceptes bàsics sobre els quals s’ha de fonamentar qualsevol llei, ordre o decret. D’acord, aquesta afirmació és una obvietat sense precedents. Però també és una obvietat dir que de vegades les lleis queden desafasades i cal posar-les al dia. El problema sorgeix quan una determinada normativa s’aplica sense tenir en compte la realitat i -encara pitjor- sense que calgui atenir-se a la veritat.

Un exemple clàssic i ben habitual d’aquesta anomalia, encara que n’hi ha molts d’altres, fa referència al certificat que acredita un coneixement de nivell mitjà de llengua catalana en els processos de selecció de personal a les administracions públiques: un noi que opti a un lloc de treball determinat amb aquest certificat sota el braç té convalidat per decret el nivell C de català, tot i que amb prou feines sàpiga dir uns mots en aquesta llengua.

Per què passa això? I per què passa repetidament? La resposta també és òbvia: o la llei està mal feta o els qui l’apliquen no duen a terme les comprovacions necessàries abans d’expedir un certificat d’equivalència. El que és evident és que avui a Catalunya hi ha un munt de persones joves amb un determinat nivell de llengua catalana convalidat sense que el seu domini de la llengua, sobretot pel que fa a les competències orals, es correspongui en absolut amb el que poden acreditar amb un paper oficial.

Tots sabem que el que s’aprèn es desaprèn si no es fa un mínim de reciclatge al llarg de la vida. Però en aquest cas la situació és una altra: es tracta que hi ha persones que poden acreditar uns coneixements que mai no han provat. Això deu passar amb la llengua catalana i amb poques matèries més.

Davant d’aquest fet, convindria que el Govern revisés els decrets que regulen les equivalències pel que fa al coneixement de la llengua catalana i que les persones que expedeixen els certificats -sobretot als diferents centres educatius- exercissin la seva feina amb cura i cenyint-se al que estableixen les disposicions legals.

O no cal que perdem el temps amb tanta legislació inútil.


El català al Senat?

Fa unes setmanes vam rebre amb bons ulls la notícia que el català es podia utilitzar al Senat. En contradicció amb aquesta informació, però, hi havia les declaracions d’Alicia Sánchez Camacho, fetes durant una entrevista a Els Matins, que asseguraven que “el català ja es parlava al Senat”. Aquesta afirmació segurament va portar algunes persones a preguntar-se: com pot ser que ella hi hagi parlat català i no ho hagin pogut fer altres polítics catalans?

Bé, doncs, diguem les coses pel seu nom: des del 2005 fins al 2010, es podia parlar català només en les reunions sobre l’estat de les autonomies que convocava la Comissió General de les Comunitats Autònomes en la sala de plens del Senat; i a partir del 2011, gràcies a la nova reforma del Reglament del Senat, s’ha ampliat l’ús del català en els debats de les mocions que tenen lloc en el Ple del Senat, en la primera intervenció del president de la cambra davant el Ple, així com en les presentacions d’escrits a la Cambra de Registre i al Senat.

No obstant això, segons el Reglament vigent del Senat, els senadors han de continuar utilitzant el castellà en tots aquells debats del Ple de la cambra que no tractin de les mocions, en les preguntes adreçades als membres del govern, en les interpel·lacions, en els debats de les iniciatives legislatives, en les sessions de control del govern i en un llarg etcètera.

Així doncs, el que la Sra. Camacho volia amb les seves paraules era que els oients percebessin una falsa realitat, com si l’ús del català estigués plenament normalitzat a la cambra.

Igualment, cal interpretar bé els titulars de premsa que anunciaven que el “català havia arribat al Senat” o que el “català irrompia al Senat amb normalitat”, ja que aquesta reforma només representa un pas més cap a la regularització del català en els òrgans legislatius nacionals.

· Entrevista de Josep Cuní amb Alicia Sánchez Camacho a Els Matins

· Reforma del Reglament del Senat (2005)

· Reforma del Reglament del Senat (2010)


Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 89 other followers