Ah, les equivalències!

La realitat i la veritat són dos conceptes bàsics sobre els quals s’ha de fonamentar qualsevol llei, ordre o decret. D’acord, aquesta afirmació és una obvietat sense precedents. Però també és una obvietat dir que de vegades les lleis queden desafasades i cal posar-les al dia. El problema sorgeix quan una determinada normativa s’aplica sense tenir en compte la realitat i -encara pitjor- sense que calgui atenir-se a la veritat.

Un exemple clàssic i ben habitual d’aquesta anomalia, encara que n’hi ha molts d’altres, fa referència al certificat que acredita un coneixement de nivell mitjà de llengua catalana en els processos de selecció de personal a les administracions públiques: un noi que opti a un lloc de treball determinat amb aquest certificat sota el braç té convalidat per decret el nivell C de català, tot i que amb prou feines sàpiga dir uns mots en aquesta llengua.

Per què passa això? I per què passa repetidament? La resposta també és òbvia: o la llei està mal feta o els qui l’apliquen no duen a terme les comprovacions necessàries abans d’expedir un certificat d’equivalència. El que és evident és que avui a Catalunya hi ha un munt de persones joves amb un determinat nivell de llengua catalana convalidat sense que el seu domini de la llengua, sobretot pel que fa a les competències orals, es correspongui en absolut amb el que poden acreditar amb un paper oficial.

Tots sabem que el que s’aprèn es desaprèn si no es fa un mínim de reciclatge al llarg de la vida. Però en aquest cas la situació és una altra: es tracta que hi ha persones que poden acreditar uns coneixements que mai no han provat. Això deu passar amb la llengua catalana i amb poques matèries més.

Davant d’aquest fet, convindria que el Govern revisés els decrets que regulen les equivalències pel que fa al coneixement de la llengua catalana i que les persones que expedeixen els certificats -sobretot als diferents centres educatius- exercissin la seva feina amb cura i cenyint-se al que estableixen les disposicions legals.

O no cal que perdem el temps amb tanta legislació inútil.

El català al Senat?

Fa unes setmanes vam rebre amb bons ulls la notícia que el català es podia utilitzar al Senat. En contradicció amb aquesta informació, però, hi havia les declaracions d’Alicia Sánchez Camacho, fetes durant una entrevista a Els Matins, que asseguraven que “el català ja es parlava al Senat”. Aquesta afirmació segurament va portar algunes persones a preguntar-se: com pot ser que ella hi hagi parlat català i no ho hagin pogut fer altres polítics catalans?

Bé, doncs, diguem les coses pel seu nom: des del 2005 fins al 2010, es podia parlar català només en les reunions sobre l’estat de les autonomies que convocava la Comissió General de les Comunitats Autònomes en la sala de plens del Senat; i a partir del 2011, gràcies a la nova reforma del Reglament del Senat, s’ha ampliat l’ús del català en els debats de les mocions que tenen lloc en el Ple del Senat, en la primera intervenció del president de la cambra davant el Ple, així com en les presentacions d’escrits a la Cambra de Registre i al Senat.

No obstant això, segons el Reglament vigent del Senat, els senadors han de continuar utilitzant el castellà en tots aquells debats del Ple de la cambra que no tractin de les mocions, en les preguntes adreçades als membres del govern, en les interpel·lacions, en els debats de les iniciatives legislatives, en les sessions de control del govern i en un llarg etcètera.

Així doncs, el que la Sra. Camacho volia amb les seves paraules era que els oients percebessin una falsa realitat, com si l’ús del català estigués plenament normalitzat a la cambra.

Igualment, cal interpretar bé els titulars de premsa que anunciaven que el “català havia arribat al Senat” o que el “català irrompia al Senat amb normalitat”, ja que aquesta reforma només representa un pas més cap a la regularització del català en els òrgans legislatius nacionals.

· Entrevista de Josep Cuní amb Alicia Sánchez Camacho a Els Matins

· Reforma del Reglament del Senat (2005)

· Reforma del Reglament del Senat (2010)