Monthly Archives: gener 2011

Dura lex

No podem pas dir que la nova llei antitabac, que prohibeix fumar als espais públics tancats, hagi estat rebuda amb aplaudiments per tothom. De fet, han estat diverses i notòries les queixes d’alguns empresaris del sector de la restauració, però les insubmissions han durat un tancar i obrir d’ulls, després de les visites dels inspectors i de les amenaces de multa.

La normativa sobre el tabac es va aprovar el 21 de desembre al Congrés dels Diputats i s’ha aplicat sense gairebé cap excepció des que va entrar en vigor, el 2 de gener. Malgrat la polseguera que ha aixecat entre l’opinió pública, és ben clar que des de començaments d’any no es pot fumar en cap espai públic tancat, i és que, com diu el proverbi llatí, dura lex, sed lex.

Una altra llei que ha entrat en vigor en els darrers mesos ―concretament, el passat 23 d’agost― és la del Codi de consum de Catalunya. Es tracta d’un nou marc general de referència que pretén protegir els drets dels consumidors i usuaris i, entre altres novetats, assenyala que les empreses han de proporcionar la informació dels productes com a mínim en català. Ho estableix l’article 128-1, apartat b: les persones consumidores tenen dret a rebre en català “les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, […] i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat”.

Segons la disposició transitòria segona de la Llei, aquesta obligació és exigible a partir del 23 de gener a les empreses que tinguin més de 200 treballadors, mentre que la resta tenen sis mesos més de marge per adaptar-s’hi. Fa poc més d’una setmana, doncs, la majoria de productes que es poden adquirir en qualsevol comerç han de dur la informació bàsica (ingredients, data de caducitat, etc.) en català.

Una excursió al supermercat de la cantonada, però, palesa el flagrant incompliment de la Llei. Evidentment, canviar tot l’etiquetatge suposa una despesa elevada, i més en l’època de crisi que estem vivint. Ara bé, també són molts els restauradors que, arran de la normativa del tabac, diuen que hauran de tancar el negoci i inscriure’s a l’atur, i no per això els inspectors han fet els ulls grossos.

És evident, doncs, que una llauna de Coca-Cola sense el mínim vestigi de català no vulnera tant la llei com un havà fumejant i, així, queda clar que hi ha normatives que s’aproven per seguir al peu de la lletra i d’altres que es promulguen per col·locar-les a l’aparador. Si les coses continuen per aquest camí, potser caldrà reinventar el proverbi: dura lex, però només en alguns casos.


El tòpic de la imposició

No passa cap dia sense que Alicia Sánchez Camacho no insisteixi que ells -el Partit Popular i els qui pensen com ella- estan a favor d’estendre l’ús del català, però estan en contra que això es faci per mitjà d’imposicions. I posa com a exemple d’aquestes imposicions les sancions per no retolar un comerç en català, la llei del cinema o la mateixa immersió lingüística.

La tàctica és perfecta, impecable: acusar els altres de fer allò que tu fas millor que ningú; és a dir, acusar els governs catalans de voler imposar el català quan de fet són els governs espanyols els qui imposen el castellà a Catalunya. La tàctica és perfecta perquè, afirmant que les coses són al revés de com són realment, obligues l’adversari a defensar-se i a justificar-se per fer allò que, de fet, és el més normal del món.

El cas és que si avui hi ha una llengua imposada a Catalunya, aquesta és el castellà. Les xifres canten. Segurament la llengua catalana és la que té més presència a les administracions locals i als ens que depenen de la Generalitat (centres escolars, hospitals, etc.). Però fixem-nos en aquestes dades:

– El 90% de les pel·lícules que es projecten als cinemes són en castellà.
– El 80% del consum televisiu a Catalunya és en castellà.
– El 85% de les sentències que es dicten als jutjats catalans són en castellà.

El castellà és imposat pels canals més diversos: per una banda, hi ha lleis i normatives estatals de tota mena que obliguen a utilitzar el castellà en molts àmbits; per una altra, les grans empreses de serveis (com ara les empreses de telefonia) s’obliden del català, si no el menyspreen directament.

A més, el català és inexistent en camps tan importants com l’etiquetatge -excepcions prou conegudes a banda- o els videojocs i els jocs electrònics en general. I sembla que hi ha un clar retrocés a l’hora de disposar de la documentació en català relacionada amb transaccions bancàries, assegurances, etc. Sovint, per defecte, la llengua “imposada” és el castellà. Les paraules d’Alicia Sánchez Camacho, doncs, són una paradoxa que pretén deformar la realitat amb la intenció de barrar el pas a qualsevol autèntic procés de normalització de la llengua pròpia del país.

Una paradoxa molt diferent de la que inclou la premonitòria afirmació que fa Lluís V. Aracil a principis dels vuitanta quan avisa que hem d’imposar el català tan aviat com sigui possible perquè, si no, ens acusaran d’imposar el català. Aracil vol dir, esclar, que hem de fer del català la llengua normal del país, com ho és l’alemany a Alemanya o l’italià a Itàlia, de manera que qualsevol persona que vingui a viure aquí vegi de seguida que l’ha d’aprendre i utilitzar.

Però han passat trenta anys i l’objectiu no s’ha acomplert. Per això n’hi ha que parlen d’imposicions. El català els fa nosa, els pot fer nosa. En poden prescindir absolutament.