Tots hem passat per aquesta situació estressant, i segurament no una vegada, sinó un munt. Som en un museu, públic o particular, o en qualsevol altre equipament semblant, a punt per començar una visita, i de cop la persona que ens farà de guia pregunta: “Hi ha algú que no entengui el català?” I com que sovint algú alça el braç la visita comença en castellà. Tant se val que aquella hora fos reservada per al català, tant se val que hi hagi una sola persona que digui que no l’entén, tant se valen tots els arguments: la visita ja no comença en català. No falta mai, en aquests casos, el catalanoparlant que justifica el canvi balbucejant algun “doncs fem-ho en castellà, no passa res; todos lo entendemos“, una frase que desactiva la possible reacció de qualsevol altra persona que no estigués disposada a renunciar a la seva llengua.
Ben mirat, ja se sap, no és una situació exclusiva de les visites museístiques. T’hi pots trobar en una reunió de pares o de veïns, en una sessió de treball tècnica, en un míting polític… Sempre hi ha algú disposat a canviar de llengua i algú altre disposat a justificar i lloar aquest canvi en pro de l’educació, el civisme i el bon gust. I, esclar, també hi sol haver algú que pateix la situació, que vol reaccionar, que dubta si rebel·lar-se, afectat pel dolor de llengua que ja fa anys va diagnosticar esplèndidament Enric Larreula. El cas més gros, la situació més exagerada, deu ser la que es va produir durant l’assaig del lliurament dels premis nacionals de cultura de l’any 2008, tot i que va passar força desapercebuda (alguna protesta a Internet, un article de Vicent Partal i poca cosa més). El responsable de l’assaig pren la paraula i, per començar, fa la fatídica pregunta: “Algú no entén el català?” Entre tots els que eren allà algú alça un braç, un sol braç, i l’acte continua en castellà. Al cap d’uns instants, la poeta Montserrat Abelló, amb la força dels seus gairebé noranta anys, s’aixeca i diu: “Jo no entenc el castellà.” I en veure que l’assaig continua en castellà, es torna a alçar i diu amb veu ferma: “He dit que jo no entenia el castellà.” Llavors sí, l’acte es reprèn en català, sense, però, que ningú més hagi fet costat a la venerable poeta.
De vegades ens queixem dels atacs que rep la nostra llengua des de fora, des de l’Estat espanyol, des de mitjans de comunicació hostils, des d’entitats i partits polítics que semblen obsessionats amb la idea de barrar el pas al català. Però no hi ha pitjors atacs que els que llancem els mateixos catalanoparlants contra el futur de la llengua i la normalitat lingüística del país, no hi ha pitjors derrotes ni pitjors càstigs que els que ens infligim nosaltres mateixos. Canviarem algun dia?
En tenim alguns indicis: en els últims mesos la reacció indignada de Raül Agné: “no es igual, no es igual!”, repetida amb insistència… El suport manifest de tants ciutadans a la xarxa, als mitjans de comunicació, al camp de futbol del Girona… Cada dia sentim emmalaltir més persones del nostre entorn per aquest pervers dolor d’entranyes. Potser sí que alguna cosa està canviant, potser sí que la “desconfiança” de Carles Capdevila es pot encomanar, potser sí que ja tenim prou energia per començar a “plantar cara“…
Cal que fem més accions combatives, de denúncia, nosaltres, els qui tenim clars quins drets podem reclamar, els qui podem predicar amb el nostre exemple, els qui no ens empassem els tòpics ni les mentides. Però exemples sense dosis d’heroïcitat, a l’abast de tothom… Estem cansats de queixes, necessitem optimisme, contundència i decisió.
Aquesta setmana passada vam poder llegir al nostre grup de Facebook una idea que podríem aprofitar: què us sembla un argumentari per a la llengua a semblança del No retalleu la Cultura d’intel·lectuals i organitzacions culturals del país?
desmuntem 