Volem un futur per a la llengua

“La situació és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l’arrel, i simplement hi posem pedaços.”

“Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.”

Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol de 2009

 

Han passat més de trenta anys des de la restauració i recuperació de les institucions democràtiques del país. En aquest temps, s’han aprovat dos estatuts d’autonomia, una llei de normalització lingüística i una altra llei de política lingüística, a més de moltes altres disposicions encaminades a normalitzar l’ús de la llengua catalana. Sembla que la repressió franquista i els seus efectes sobre la nostra llengua haurien de quedar molt lluny. Però no és així; ben al contrari, avui dia a Catalunya encara és més fàcil viure en castellà que no pas en català.

Aquesta constatació no és gens gratuïta. Per una banda, s’ha imposat un bilingüisme d’una sola direcció: els catalanoparlants són bilingües i solen canviar de llengua i passar-se al castellà quan s’adrecen a un no catalanoparlant; en canvi, els qui tenen el castellà com a primera llengua solen mantenir-se monolingües. Aquest bilingüisme comporta que el català tingui poca presència al carrer i en molts àmbits públics, especialment –però no únicament– en les zones urbanes i més poblades del país.

Per una altra banda, els diferents governs que ha tingut Catalunya al llarg d’aquests anys han estat incapaços d’aplicar i fer complir les lleis que ha aprovat el Parlament encaminades a normalitzar la llengua catalana, ja sigui per manca de voluntat política, per excés de prudència a fi de no aixecar polèmiques, per manca de convenciment o per desídia. Així mateix, les administracions locals sovint tampoc no han destacat per fer complir aquestes lleis en els apartats que són competència seva, ni han aplicat els reglaments d’ús de la llengua catalana en els casos en què en disposaven. Uns reglaments que van ser aprovats gairebé sempre per unanimitat i que ara han estat denunciats per determinats partits polítics sense cap fonament i amb l’única voluntat d’obtenir un rendiment electoral.

Cal afegir encara que en determinats sectors de la nostra societat, en especial el sector econòmic, s’incompleix sistemàticament la Llei de política lingüística sense que passi res. Per què les inspeccions de consum no denuncien d’ofici aquests incompliments? On han anat a parar les oficines de garanties lingüístiques?

Mentrestant, el català, la llengua pròpia de Catalunya –tal com va avalar en el seu moment el Tribunal Constitucional–, continua rebent greus atacs, cada cop més desacomplexats, dels qui volen minoritzar-lo. Ara, per acabar d’empitjorar la situació, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’afegeix a la tasca de barrar el pas a la normalització del català i desfer una part de la feina feta al llarg de tots aquests anys. Ho fa empès per uns partits polítics que no volen que el català arribi a estar mai en igualtat de condicions respecte del castellà a Catalunya mateix. Cal reaccionar amb fermesa davant d’aquests fets, davant d’aquesta actitud inacceptable dels estaments judicials i de certs partits i col·lectius de ciutadans que busquen dividir la societat catalana.

Els professionals de la llengua sabem com costa fer passos endavant i com n’és de fàcil recular en el difícil procés de la normalització lingüística del català. Fa anys que esmercem esforços per donar a conèixer la Llei de política lingüística; treballem perquè l’ús de la llengua s’estengui a tots els àmbits; treballem perquè els nouvinguts puguin aprendre-la i, per tant, tinguin les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans de Catalunya en el si d’una societat catalana cohesionada.

Però sabem que no es pot apel·lar únicament a la bona fe i a la bona voluntat de les persones o d’una part de l’empresariat, tal com posa en evidència la situació marginal del català als cinemes o en certs establiments de restauració. Cal aplicar amb fermesa les lleis vigents, i el Govern i les administracions locals tenen la responsabilitat de fer-les complir.

Per tot plegat, considerem que ja és hora que els partits polítics, els agents socials i, en general, tots aquells qui saben en quina situació es troba la nostra llengua denunciïn sense pal·liatius els atacs que pateix la llengua catalana. A més, demanem el compromís de tots per continuar avançant en la recuperació de la llengua i exigim:

1.    Que el Govern i les administracions locals apliquin les lleis aprovades amb relació a l’ús de la llengua catalana i les facin complir sense complexos ni dilacions.

2.    Que, si cal, es doti el país de noves lleis que garanteixin la presència del català en els àmbits d’on encara es troba gairebé exclòs o hi és minoritari.

3.    Que es dotin econòmicament totes les actuacions necessàries –i que ja són inajornables– encaminades a redreçar la situació de la llengua catalana i es prevegi el finançament adequat per aplicar la Llei d’acollida, la Llei del cinema, les polítiques en l’àmbit del comerç, etc.

4.    Que es denunciïn obertament i amb tota contundència les mentides i falsedats que determinats col·lectius i partits polítics escampen sobre la situació del català i el castellà a Catalunya amb la sola voluntat de trencar la cohesió social i barrar el pas a la completa normalització de la llengua catalana.

Els professionals de la llengua que ens hem aplegat entorn del col·lectiu Desmuntem serem els primers a denunciar aquestes mentides i a exigir el compliment de les lleis. Perquè volem un futur per a la llengua.