Dura lex

No podem pas dir que la nova llei antitabac, que prohibeix fumar als espais públics tancats, hagi estat rebuda amb aplaudiments per tothom. De fet, han estat diverses i notòries les queixes d’alguns empresaris del sector de la restauració, però les insubmissions han durat un tancar i obrir d’ulls, després de les visites dels inspectors i de les amenaces de multa.

La normativa sobre el tabac es va aprovar el 21 de desembre al Congrés dels Diputats i s’ha aplicat sense gairebé cap excepció des que va entrar en vigor, el 2 de gener. Malgrat la polseguera que ha aixecat entre l’opinió pública, és ben clar que des de començaments d’any no es pot fumar en cap espai públic tancat, i és que, com diu el proverbi llatí, dura lex, sed lex.

Una altra llei que ha entrat en vigor en els darrers mesos ―concretament, el passat 23 d’agost― és la del Codi de consum de Catalunya. Es tracta d’un nou marc general de referència que pretén protegir els drets dels consumidors i usuaris i, entre altres novetats, assenyala que les empreses han de proporcionar la informació dels productes com a mínim en català. Ho estableix l’article 128-1, apartat b: les persones consumidores tenen dret a rebre en català “les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, […] i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat”.

Segons la disposició transitòria segona de la Llei, aquesta obligació és exigible a partir del 23 de gener a les empreses que tinguin més de 200 treballadors, mentre que la resta tenen sis mesos més de marge per adaptar-s’hi. Fa poc més d’una setmana, doncs, la majoria de productes que es poden adquirir en qualsevol comerç han de dur la informació bàsica (ingredients, data de caducitat, etc.) en català.

Una excursió al supermercat de la cantonada, però, palesa el flagrant incompliment de la Llei. Evidentment, canviar tot l’etiquetatge suposa una despesa elevada, i més en l’època de crisi que estem vivint. Ara bé, també són molts els restauradors que, arran de la normativa del tabac, diuen que hauran de tancar el negoci i inscriure’s a l’atur, i no per això els inspectors han fet els ulls grossos.

És evident, doncs, que una llauna de Coca-Cola sense el mínim vestigi de català no vulnera tant la llei com un havà fumejant i, així, queda clar que hi ha normatives que s’aproven per seguir al peu de la lletra i d’altres que es promulguen per col·locar-les a l’aparador. Si les coses continuen per aquest camí, potser caldrà reinventar el proverbi: dura lex, però només en alguns casos.

Anuncis

2 responses to “Dura lex

  • Sergi Cercós Vilademunt

    Jo, que sóc fumador -però això, aquí, té poca importància-, aquest matí pensava exactament això que dieu en aquest article.
    A Parets, on treballo, han expedientat dos bars on sembla que deixaven fumar arran de denúncies de clients. Ai! Si totes les lleis, igual que aquesta, tinguessin milions d’agents de la secreta -un per ciutadà- vetllant-te el compliment…

  • ÒscarAzAl

    Doncs jo avui he escrit una entrada sobre la llei antitabac i hi he posat una enquesta i de moment tinc més vots a favor de fumadors que de no fumadors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: