No passa cap dia sense que Alicia Sánchez Camacho no insisteixi que ells -el Partit Popular i els qui pensen com ella- estan a favor d’estendre l’ús del català, però estan en contra que això es faci per mitjà d’imposicions. I posa com a exemple d’aquestes imposicions les sancions per no retolar un comerç en català, la llei del cinema o la mateixa immersió lingüística.
La tàctica és perfecta, impecable: acusar els altres de fer allò que tu fas millor que ningú; és a dir, acusar els governs catalans de voler imposar el català quan de fet són els governs espanyols els qui imposen el castellà a Catalunya. La tàctica és perfecta perquè, afirmant que les coses són al revés de com són realment, obligues l’adversari a defensar-se i a justificar-se per fer allò que, de fet, és el més normal del món.
El cas és que si avui hi ha una llengua imposada a Catalunya, aquesta és el castellà. Les xifres canten. Segurament la llengua catalana és la que té més presència a les administracions locals i als ens que depenen de la Generalitat (centres escolars, hospitals, etc.). Però fixem-nos en aquestes dades:
– El 90% de les pel·lícules que es projecten als cinemes són en castellà.
– El 80% del consum televisiu a Catalunya és en castellà.
– El 85% de les sentències que es dicten als jutjats catalans són en castellà.
El castellà és imposat pels canals més diversos: per una banda, hi ha lleis i normatives estatals de tota mena que obliguen a utilitzar el castellà en molts àmbits; per una altra, les grans empreses de serveis (com ara les empreses de telefonia) s’obliden del català, si no el menyspreen directament.
A més, el català és inexistent en camps tan importants com l’etiquetatge -excepcions prou conegudes a banda- o els videojocs i els jocs electrònics en general. I sembla que hi ha un clar retrocés a l’hora de disposar de la documentació en català relacionada amb transaccions bancàries, assegurances, etc. Sovint, per defecte, la llengua “imposada” és el castellà. Les paraules d’Alicia Sánchez Camacho, doncs, són una paradoxa que pretén deformar la realitat amb la intenció de barrar el pas a qualsevol autèntic procés de normalització de la llengua pròpia del país.
Una paradoxa molt diferent de la que inclou la premonitòria afirmació que fa Lluís V. Aracil a principis dels vuitanta quan avisa que hem d’imposar el català tan aviat com sigui possible perquè, si no, ens acusaran d’imposar el català. Aracil vol dir, esclar, que hem de fer del català la llengua normal del país, com ho és l’alemany a Alemanya o l’italià a Itàlia, de manera que qualsevol persona que vingui a viure aquí vegi de seguida que l’ha d’aprendre i utilitzar.
Però han passat trenta anys i l’objectiu no s’ha acomplert. Per això n’hi ha que parlen d’imposicions. El català els fa nosa, els pot fer nosa. En poden prescindir absolutament.
desmuntem 
25/01/2011 at 5:58 pm
No per sabut deixa de ser menys cert, i encertat, el contingut d’aquest article.
Tenen tota la raó del món aquest (de moment) centenar d’alcaldes catalans que volen constituir un Front comú contra el “Decret de Nova Planta” del PP i PSOE.
Perquè és així mateix: l’espanyolada ens recorda cada dia que aquest Decret vergonyant (tantes vegades cremat al Fossar de les moreres) està vigent i que el pensen implantar i fer-lo complir.
Saben perfectament que el català segueix patint davallada, però de portes enfora diuen el contrari, que és el castellà el que està “perseguido”.
El pitjir és que compten amb una militància considerable, part de la qual és feixista, sense pal·liatius, i l’altra part, la més nombrosa, es compon de gent d’una ignorància supina, l’orgull més gran de la qual és el de “ser español”. A aquesta gent no els cal saber res més ni volen saber res més. Amb això en tenen prou. Ho porten a l’ADN, després de segles d’haver-los inoculat aquest “orgullo”, fent-los creure que amb això en tenen prou per anar pel món.
I els nostres polítics els donen la raó i segueixen pidolant que es pugui parlar català al Senado mentre a Catalunya estan a punt de desmantellar la llei d’educació que vehicula l’ensenyament en català (i encara no al cent per cent).
Es farà alguna campanya sorollosa, descarada, que posi de manifest la mentida que escampen la Camacho, el Rivera i altres energúmens?
Si ens mantenim calladets, explicant-nos on line els greuges que patim per part d’aquesta gentola… aviat trobarem a les escoles els retrats de Franco i l’Aznar i els nens cantant el cara al sol.
Salut!
27/01/2011 at 9:04 pm
Una de les coses pitjors que estem fent amb el català és el costum que tenim de passar-nos al castellà quan l’interlocutor ens parla en castellà, un mal costum vestit de ‘bona educació’ que ens ha fet més mal que la sentència del Tribunal Constitucional. Recomano, en aquest sentit, la lectura de l’article de Margardia Cienfuegos: http://parlemencatala.bloc.cat/post/16639/232845