Desmuntem busca logotip

Amb aquesta entrada no volem denunciar cap tòpic ni cap mentida. Volem mostar obertament unes propostes de logotips que ens han fet arribar a fi que el col·lectiu Desmuntem pugui comptar amb una imatge que sigui fàcilment identificable. Amb la intenció que tothom hi pugui dir la seva us pengem a continuar tres propostes que han elaborat desinteressadament la Núria Casanova (1 i 2) i la Carme Guri (3 i 3 bis).

Necessitem que ens doneu un cop de mà. A partir d’ara mateix, doncs, esperem els vostres comentaris per ajudar-nos a triar el logotip.

Moltes gràcies per endavant!

No canviem de llengua

L’ús del català en l’Administració de justícia ha estat i és un tema polèmic. Les sentències emeses en català només representen un ínfim 14%. Qui en té la culpa? No és fàcil d’assenyalar amb el dit un col·lectiu en concret, perquè hi participen molts agents diferents: des d’advocats, procuradors i notaris, passant pel sector judicial i administratiu, fins arribar a l’àmbit acadèmic. I perquè no dir-ho, un dels agents importants també és la societat.

El mes de març l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia va engegar una campanya per promoure el català, que porta com a títol “NO CANVIEM DE LLENGUA. QUAN VAGIS AL JUTJAT, NO CANVIÏS DE LLENGUA”. Aquesta vegada, la campanya va dirigida a la societat, als mateixos ciutadans, amb la finalitat de potenciar la llengua catalana en el sector de la justícia i sensibilitzar-nos dels drets lingüístics de què gaudim, ja que som nosaltres els qui podem gaudir del nostre dret d’opció lingüística.

A partir d’ara, hem d’evitar caure en el tòpic de pensar que cal parlar castellà perquè el jutge ens entengui –quan el 99% dels funcionaris de l’Administració de justícia entenen el català– o perquè ens pot afavorir durant el procés judicial. Hem de fer ús d’aquells drets lingüístics pels quals tant hem lluitat i utilitzar el català en els jutjats.

Podeu consultar els vídeos de la campanya al web http://nocanviemdellengua.cat

La llàntia màgica

Vet aquí la nova llàntia màgica: el Codi de consum. Gràcies a aquesta nova llei els nostres drets com a consumidors no només queden garantits, sinó que també són ampliats, actualitzats i millorats. I entre aquestes millores hi ha, no cal dir, la possibilitat que es respectin els nostres drets com a catalanoparlants.

Les meravelles del nou codi han estat difoses a bastament. Un dels llocs des d’on s’han donat a conèixer les virtuts del codi ha estat el Convit, el 2n Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, que ha tingut lloc a Reus els passats 24 i 25 de març.

Però la realitat és tossuda. Els mateixos congressistes -hi érem presents uns quants membres de Desmuntem- que vam escoltar les lloances sobre el Codi de consum estàvem allotjats en un hotel que incomplia uns quants codis i unes quantes lleis, ja que la major part de la retolació era només en castellà, i vam esmorzar i sopar en bars i restaurants que incomplien els mateixos codis i les mateixes lleis.

I aquests congressistes sabem, com sap tothom i és profecia, que l’Agència Catalana del Consum no actua mai d’ofici contra aquests incompliments encara que els detecti i apareguin als informes de les inspeccions; tan sols actua si hi ha una denúncia d’un ciutadà al darrere. I també sabem que les Oficines del Consum estan col·lapsades, mancades de personal, i no poden exercir plenament les seves funcions.

Com sempre, la llengua no ha de ser motiu de conflicte ni d’excés de feina. I això s’aconsegueix aturant expedients i lluint codis que queden molt bé però rere els quals només hi ha el buit. Un buit que no és capaç d’il·luminar ni la més màgica de les llànties.

‘Algú no entén el català?’

Tots hem passat per aquesta situació estressant, i segurament no una vegada, sinó un munt. Som en un museu, públic o particular, o en qualsevol altre equipament semblant, a punt per començar una visita, i de cop la persona que ens farà de guia pregunta: “Hi ha algú que no entengui el català?” I com que sovint algú alça el braç la visita comença en castellà. Tant se val que aquella hora fos reservada per al català, tant se val que hi hagi una sola persona que digui que no l’entén, tant se valen tots els arguments: la visita ja no comença en català. No falta mai, en aquests casos, el catalanoparlant que justifica el canvi balbucejant algun “doncs fem-ho en castellà, no passa res; todos lo entendemos“, una frase que desactiva la possible reacció de qualsevol altra persona que no estigués disposada a renunciar a la seva llengua.

Ben mirat, ja se sap, no és una situació exclusiva de les visites museístiques. T’hi pots trobar en una reunió de pares o de veïns, en una sessió de treball tècnica, en un míting polític… Sempre hi ha algú disposat a canviar de llengua i algú altre disposat a justificar i lloar aquest canvi en pro de l’educació, el civisme i el bon gust. I, esclar, també hi sol haver algú que pateix la situació, que vol reaccionar, que dubta si rebel·lar-se, afectat pel dolor de llengua que ja fa anys va diagnosticar esplèndidament Enric Larreula. El cas més gros, la situació més exagerada, deu ser la que es va produir durant l’assaig del lliurament dels premis nacionals de cultura de l’any 2008, tot i que va passar força desapercebuda (alguna protesta a Internet, un article de Vicent Partal i poca cosa més). El responsable de l’assaig pren la paraula i, per començar, fa la fatídica pregunta: “Algú no entén el català?” Entre tots els que eren allà algú alça un braç, un sol braç, i l’acte continua en castellà. Al cap d’uns instants, la poeta Montserrat Abelló, amb la força dels seus gairebé noranta anys, s’aixeca i diu: “Jo no entenc el castellà.” I en veure que l’assaig continua en castellà, es torna a alçar i diu amb veu ferma: “He dit que jo no entenia el castellà.” Llavors sí, l’acte es reprèn en català, sense, però, que ningú més hagi fet costat a la venerable poeta.

De vegades ens queixem dels atacs que rep la nostra llengua des de fora, des de l’Estat espanyol, des de mitjans de comunicació hostils, des d’entitats i partits polítics que semblen obsessionats amb la idea de barrar el pas al català. Però no hi ha pitjors atacs que els que llancem els mateixos catalanoparlants contra el futur de la llengua i la normalitat lingüística del país, no hi ha pitjors derrotes ni pitjors càstigs que els que ens infligim nosaltres mateixos. Canviarem algun dia?

En tenim alguns indicis: en els últims mesos la reacció indignada de Raül Agné: “no es igual, no es igual!”, repetida amb insistència… El suport manifest de tants ciutadans a la xarxa, als mitjans de comunicació, al camp de futbol del Girona… Cada dia sentim emmalaltir més persones del nostre entorn per aquest pervers dolor d’entranyes. Potser sí que alguna cosa està canviant, potser sí que la “desconfiança” de Carles Capdevila es pot encomanar, potser sí que ja tenim prou energia per començar a “plantar cara“…

Cal que fem més accions combatives, de denúncia, nosaltres, els qui tenim clars quins drets podem reclamar, els qui podem predicar amb el nostre exemple, els qui no ens empassem els tòpics ni les mentides. Però exemples sense  dosis d’heroïcitat, a l’abast de tothom… Estem cansats de queixes, necessitem optimisme, contundència i decisió.

Aquesta setmana passada vam poder llegir al nostre grup de Facebook una idea que podríem aprofitar: què us sembla un argumentari per a la llengua a semblança del No retalleu la Cultura d’intel·lectuals i organitzacions culturals del país?

Desmuntem en l’e-Butlletí del CICAC

La Comissió de Llengua Catalana del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya ha presentat el col·lectiu Desmuntem al núm 120 del seu e-Butlletí, una publicació electrònica adreçada tant als professionals col·legiats de l’àmbit jurídic, com a totes aquelles persones interessades en la llengua catalana.

 

Ah, les equivalències!

La realitat i la veritat són dos conceptes bàsics sobre els quals s’ha de fonamentar qualsevol llei, ordre o decret. D’acord, aquesta afirmació és una obvietat sense precedents. Però també és una obvietat dir que de vegades les lleis queden desafasades i cal posar-les al dia. El problema sorgeix quan una determinada normativa s’aplica sense tenir en compte la realitat i -encara pitjor- sense que calgui atenir-se a la veritat.

Un exemple clàssic i ben habitual d’aquesta anomalia, encara que n’hi ha molts d’altres, fa referència al certificat que acredita un coneixement de nivell mitjà de llengua catalana en els processos de selecció de personal a les administracions públiques: un noi que opti a un lloc de treball determinat amb aquest certificat sota el braç té convalidat per decret el nivell C de català, tot i que amb prou feines sàpiga dir uns mots en aquesta llengua.

Per què passa això? I per què passa repetidament? La resposta també és òbvia: o la llei està mal feta o els qui l’apliquen no duen a terme les comprovacions necessàries abans d’expedir un certificat d’equivalència. El que és evident és que avui a Catalunya hi ha un munt de persones joves amb un determinat nivell de llengua catalana convalidat sense que el seu domini de la llengua, sobretot pel que fa a les competències orals, es correspongui en absolut amb el que poden acreditar amb un paper oficial.

Tots sabem que el que s’aprèn es desaprèn si no es fa un mínim de reciclatge al llarg de la vida. Però en aquest cas la situació és una altra: es tracta que hi ha persones que poden acreditar uns coneixements que mai no han provat. Això deu passar amb la llengua catalana i amb poques matèries més.

Davant d’aquest fet, convindria que el Govern revisés els decrets que regulen les equivalències pel que fa al coneixement de la llengua catalana i que les persones que expedeixen els certificats -sobretot als diferents centres educatius- exercissin la seva feina amb cura i cenyint-se al que estableixen les disposicions legals.

O no cal que perdem el temps amb tanta legislació inútil.

El català al Senat?

Fa unes setmanes vam rebre amb bons ulls la notícia que el català es podia utilitzar al Senat. En contradicció amb aquesta informació, però, hi havia les declaracions d’Alicia Sánchez Camacho, fetes durant una entrevista a Els Matins, que asseguraven que “el català ja es parlava al Senat”. Aquesta afirmació segurament va portar algunes persones a preguntar-se: com pot ser que ella hi hagi parlat català i no ho hagin pogut fer altres polítics catalans?

Bé, doncs, diguem les coses pel seu nom: des del 2005 fins al 2010, es podia parlar català només en les reunions sobre l’estat de les autonomies que convocava la Comissió General de les Comunitats Autònomes en la sala de plens del Senat; i a partir del 2011, gràcies a la nova reforma del Reglament del Senat, s’ha ampliat l’ús del català en els debats de les mocions que tenen lloc en el Ple del Senat, en la primera intervenció del president de la cambra davant el Ple, així com en les presentacions d’escrits a la Cambra de Registre i al Senat.

No obstant això, segons el Reglament vigent del Senat, els senadors han de continuar utilitzant el castellà en tots aquells debats del Ple de la cambra que no tractin de les mocions, en les preguntes adreçades als membres del govern, en les interpel·lacions, en els debats de les iniciatives legislatives, en les sessions de control del govern i en un llarg etcètera.

Així doncs, el que la Sra. Camacho volia amb les seves paraules era que els oients percebessin una falsa realitat, com si l’ús del català estigués plenament normalitzat a la cambra.

Igualment, cal interpretar bé els titulars de premsa que anunciaven que el “català havia arribat al Senat” o que el “català irrompia al Senat amb normalitat”, ja que aquesta reforma només representa un pas més cap a la regularització del català en els òrgans legislatius nacionals.

· Entrevista de Josep Cuní amb Alicia Sánchez Camacho a Els Matins

· Reforma del Reglament del Senat (2005)

· Reforma del Reglament del Senat (2010)

Dura lex

No podem pas dir que la nova llei antitabac, que prohibeix fumar als espais públics tancats, hagi estat rebuda amb aplaudiments per tothom. De fet, han estat diverses i notòries les queixes d’alguns empresaris del sector de la restauració, però les insubmissions han durat un tancar i obrir d’ulls, després de les visites dels inspectors i de les amenaces de multa.

La normativa sobre el tabac es va aprovar el 21 de desembre al Congrés dels Diputats i s’ha aplicat sense gairebé cap excepció des que va entrar en vigor, el 2 de gener. Malgrat la polseguera que ha aixecat entre l’opinió pública, és ben clar que des de començaments d’any no es pot fumar en cap espai públic tancat, i és que, com diu el proverbi llatí, dura lex, sed lex.

Una altra llei que ha entrat en vigor en els darrers mesos ―concretament, el passat 23 d’agost― és la del Codi de consum de Catalunya. Es tracta d’un nou marc general de referència que pretén protegir els drets dels consumidors i usuaris i, entre altres novetats, assenyala que les empreses han de proporcionar la informació dels productes com a mínim en català. Ho estableix l’article 128-1, apartat b: les persones consumidores tenen dret a rebre en català “les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, […] i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat”.

Segons la disposició transitòria segona de la Llei, aquesta obligació és exigible a partir del 23 de gener a les empreses que tinguin més de 200 treballadors, mentre que la resta tenen sis mesos més de marge per adaptar-s’hi. Fa poc més d’una setmana, doncs, la majoria de productes que es poden adquirir en qualsevol comerç han de dur la informació bàsica (ingredients, data de caducitat, etc.) en català.

Una excursió al supermercat de la cantonada, però, palesa el flagrant incompliment de la Llei. Evidentment, canviar tot l’etiquetatge suposa una despesa elevada, i més en l’època de crisi que estem vivint. Ara bé, també són molts els restauradors que, arran de la normativa del tabac, diuen que hauran de tancar el negoci i inscriure’s a l’atur, i no per això els inspectors han fet els ulls grossos.

És evident, doncs, que una llauna de Coca-Cola sense el mínim vestigi de català no vulnera tant la llei com un havà fumejant i, així, queda clar que hi ha normatives que s’aproven per seguir al peu de la lletra i d’altres que es promulguen per col·locar-les a l’aparador. Si les coses continuen per aquest camí, potser caldrà reinventar el proverbi: dura lex, però només en alguns casos.

El tòpic de la imposició

No passa cap dia sense que Alicia Sánchez Camacho no insisteixi que ells -el Partit Popular i els qui pensen com ella- estan a favor d’estendre l’ús del català, però estan en contra que això es faci per mitjà d’imposicions. I posa com a exemple d’aquestes imposicions les sancions per no retolar un comerç en català, la llei del cinema o la mateixa immersió lingüística.

La tàctica és perfecta, impecable: acusar els altres de fer allò que tu fas millor que ningú; és a dir, acusar els governs catalans de voler imposar el català quan de fet són els governs espanyols els qui imposen el castellà a Catalunya. La tàctica és perfecta perquè, afirmant que les coses són al revés de com són realment, obligues l’adversari a defensar-se i a justificar-se per fer allò que, de fet, és el més normal del món.

El cas és que si avui hi ha una llengua imposada a Catalunya, aquesta és el castellà. Les xifres canten. Segurament la llengua catalana és la que té més presència a les administracions locals i als ens que depenen de la Generalitat (centres escolars, hospitals, etc.). Però fixem-nos en aquestes dades:

– El 90% de les pel·lícules que es projecten als cinemes són en castellà.
– El 80% del consum televisiu a Catalunya és en castellà.
– El 85% de les sentències que es dicten als jutjats catalans són en castellà.

El castellà és imposat pels canals més diversos: per una banda, hi ha lleis i normatives estatals de tota mena que obliguen a utilitzar el castellà en molts àmbits; per una altra, les grans empreses de serveis (com ara les empreses de telefonia) s’obliden del català, si no el menyspreen directament.

A més, el català és inexistent en camps tan importants com l’etiquetatge -excepcions prou conegudes a banda- o els videojocs i els jocs electrònics en general. I sembla que hi ha un clar retrocés a l’hora de disposar de la documentació en català relacionada amb transaccions bancàries, assegurances, etc. Sovint, per defecte, la llengua “imposada” és el castellà. Les paraules d’Alicia Sánchez Camacho, doncs, són una paradoxa que pretén deformar la realitat amb la intenció de barrar el pas a qualsevol autèntic procés de normalització de la llengua pròpia del país.

Una paradoxa molt diferent de la que inclou la premonitòria afirmació que fa Lluís V. Aracil a principis dels vuitanta quan avisa que hem d’imposar el català tan aviat com sigui possible perquè, si no, ens acusaran d’imposar el català. Aracil vol dir, esclar, que hem de fer del català la llengua normal del país, com ho és l’alemany a Alemanya o l’italià a Itàlia, de manera que qualsevol persona que vingui a viure aquí vegi de seguida que l’ha d’aprendre i utilitzar.

Però han passat trenta anys i l’objectiu no s’ha acomplert. Per això n’hi ha que parlen d’imposicions. El català els fa nosa, els pot fer nosa. En poden prescindir absolutament.

Volem un futur per a la llengua

“La situació és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l’arrel, i simplement hi posem pedaços.”

“Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.”

Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol de 2009

 

Han passat més de trenta anys des de la restauració i recuperació de les institucions democràtiques del país. En aquest temps, s’han aprovat dos estatuts d’autonomia, una llei de normalització lingüística i una altra llei de política lingüística, a més de moltes altres disposicions encaminades a normalitzar l’ús de la llengua catalana. Sembla que la repressió franquista i els seus efectes sobre la nostra llengua haurien de quedar molt lluny. Però no és així; ben al contrari, avui dia a Catalunya encara és més fàcil viure en castellà que no pas en català.

Aquesta constatació no és gens gratuïta. Per una banda, s’ha imposat un bilingüisme d’una sola direcció: els catalanoparlants són bilingües i solen canviar de llengua i passar-se al castellà quan s’adrecen a un no catalanoparlant; en canvi, els qui tenen el castellà com a primera llengua solen mantenir-se monolingües. Aquest bilingüisme comporta que el català tingui poca presència al carrer i en molts àmbits públics, especialment –però no únicament– en les zones urbanes i més poblades del país.

Per una altra banda, els diferents governs que ha tingut Catalunya al llarg d’aquests anys han estat incapaços d’aplicar i fer complir les lleis que ha aprovat el Parlament encaminades a normalitzar la llengua catalana, ja sigui per manca de voluntat política, per excés de prudència a fi de no aixecar polèmiques, per manca de convenciment o per desídia. Així mateix, les administracions locals sovint tampoc no han destacat per fer complir aquestes lleis en els apartats que són competència seva, ni han aplicat els reglaments d’ús de la llengua catalana en els casos en què en disposaven. Uns reglaments que van ser aprovats gairebé sempre per unanimitat i que ara han estat denunciats per determinats partits polítics sense cap fonament i amb l’única voluntat d’obtenir un rendiment electoral.

Cal afegir encara que en determinats sectors de la nostra societat, en especial el sector econòmic, s’incompleix sistemàticament la Llei de política lingüística sense que passi res. Per què les inspeccions de consum no denuncien d’ofici aquests incompliments? On han anat a parar les oficines de garanties lingüístiques?

Mentrestant, el català, la llengua pròpia de Catalunya –tal com va avalar en el seu moment el Tribunal Constitucional–, continua rebent greus atacs, cada cop més desacomplexats, dels qui volen minoritzar-lo. Ara, per acabar d’empitjorar la situació, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’afegeix a la tasca de barrar el pas a la normalització del català i desfer una part de la feina feta al llarg de tots aquests anys. Ho fa empès per uns partits polítics que no volen que el català arribi a estar mai en igualtat de condicions respecte del castellà a Catalunya mateix. Cal reaccionar amb fermesa davant d’aquests fets, davant d’aquesta actitud inacceptable dels estaments judicials i de certs partits i col·lectius de ciutadans que busquen dividir la societat catalana.

Els professionals de la llengua sabem com costa fer passos endavant i com n’és de fàcil recular en el difícil procés de la normalització lingüística del català. Fa anys que esmercem esforços per donar a conèixer la Llei de política lingüística; treballem perquè l’ús de la llengua s’estengui a tots els àmbits; treballem perquè els nouvinguts puguin aprendre-la i, per tant, tinguin les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans de Catalunya en el si d’una societat catalana cohesionada.

Però sabem que no es pot apel·lar únicament a la bona fe i a la bona voluntat de les persones o d’una part de l’empresariat, tal com posa en evidència la situació marginal del català als cinemes o en certs establiments de restauració. Cal aplicar amb fermesa les lleis vigents, i el Govern i les administracions locals tenen la responsabilitat de fer-les complir.

Per tot plegat, considerem que ja és hora que els partits polítics, els agents socials i, en general, tots aquells qui saben en quina situació es troba la nostra llengua denunciïn sense pal·liatius els atacs que pateix la llengua catalana. A més, demanem el compromís de tots per continuar avançant en la recuperació de la llengua i exigim:

1.    Que el Govern i les administracions locals apliquin les lleis aprovades amb relació a l’ús de la llengua catalana i les facin complir sense complexos ni dilacions.

2.    Que, si cal, es doti el país de noves lleis que garanteixin la presència del català en els àmbits d’on encara es troba gairebé exclòs o hi és minoritari.

3.    Que es dotin econòmicament totes les actuacions necessàries –i que ja són inajornables– encaminades a redreçar la situació de la llengua catalana i es prevegi el finançament adequat per aplicar la Llei d’acollida, la Llei del cinema, les polítiques en l’àmbit del comerç, etc.

4.    Que es denunciïn obertament i amb tota contundència les mentides i falsedats que determinats col·lectius i partits polítics escampen sobre la situació del català i el castellà a Catalunya amb la sola voluntat de trencar la cohesió social i barrar el pas a la completa normalització de la llengua catalana.

Els professionals de la llengua que ens hem aplegat entorn del col·lectiu Desmuntem serem els primers a denunciar aquestes mentides i a exigir el compliment de les lleis. Perquè volem un futur per a la llengua.