Dura lex

No podem pas dir que la nova llei antitabac, que prohibeix fumar als espais públics tancats, hagi estat rebuda amb aplaudiments per tothom. De fet, han estat diverses i notòries les queixes d’alguns empresaris del sector de la restauració, però les insubmissions han durat un tancar i obrir d’ulls, després de les visites dels inspectors i de les amenaces de multa.

La normativa sobre el tabac es va aprovar el 21 de desembre al Congrés dels Diputats i s’ha aplicat sense gairebé cap excepció des que va entrar en vigor, el 2 de gener. Malgrat la polseguera que ha aixecat entre l’opinió pública, és ben clar que des de començaments d’any no es pot fumar en cap espai públic tancat, i és que, com diu el proverbi llatí, dura lex, sed lex.

Una altra llei que ha entrat en vigor en els darrers mesos ―concretament, el passat 23 d’agost― és la del Codi de consum de Catalunya. Es tracta d’un nou marc general de referència que pretén protegir els drets dels consumidors i usuaris i, entre altres novetats, assenyala que les empreses han de proporcionar la informació dels productes com a mínim en català. Ho estableix l’article 128-1, apartat b: les persones consumidores tenen dret a rebre en català “les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, […] i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat”.

Segons la disposició transitòria segona de la Llei, aquesta obligació és exigible a partir del 23 de gener a les empreses que tinguin més de 200 treballadors, mentre que la resta tenen sis mesos més de marge per adaptar-s’hi. Fa poc més d’una setmana, doncs, la majoria de productes que es poden adquirir en qualsevol comerç han de dur la informació bàsica (ingredients, data de caducitat, etc.) en català.

Una excursió al supermercat de la cantonada, però, palesa el flagrant incompliment de la Llei. Evidentment, canviar tot l’etiquetatge suposa una despesa elevada, i més en l’època de crisi que estem vivint. Ara bé, també són molts els restauradors que, arran de la normativa del tabac, diuen que hauran de tancar el negoci i inscriure’s a l’atur, i no per això els inspectors han fet els ulls grossos.

És evident, doncs, que una llauna de Coca-Cola sense el mínim vestigi de català no vulnera tant la llei com un havà fumejant i, així, queda clar que hi ha normatives que s’aproven per seguir al peu de la lletra i d’altres que es promulguen per col·locar-les a l’aparador. Si les coses continuen per aquest camí, potser caldrà reinventar el proverbi: dura lex, però només en alguns casos.


El tòpic de la imposició

No passa cap dia sense que Alicia Sánchez Camacho no insisteixi que ells -el Partit Popular i els qui pensen com ella- estan a favor d’estendre l’ús del català, però estan en contra que això es faci per mitjà d’imposicions. I posa com a exemple d’aquestes imposicions les sancions per no retolar un comerç en català, la llei del cinema o la mateixa immersió lingüística.

La tàctica és perfecta, impecable: acusar els altres de fer allò que tu fas millor que ningú; és a dir, acusar els governs catalans de voler imposar el català quan de fet són els governs espanyols els qui imposen el castellà a Catalunya. La tàctica és perfecta perquè, afirmant que les coses són al revés de com són realment, obligues l’adversari a defensar-se i a justificar-se per fer allò que, de fet, és el més normal del món.

El cas és que si avui hi ha una llengua imposada a Catalunya, aquesta és el castellà. Les xifres canten. Segurament la llengua catalana és la que té més presència a les administracions locals i als ens que depenen de la Generalitat (centres escolars, hospitals, etc.). Però fixem-nos en aquestes dades:

– El 90% de les pel·lícules que es projecten als cinemes són en castellà.
– El 80% del consum televisiu a Catalunya és en castellà.
– El 85% de les sentències que es dicten als jutjats catalans són en castellà.

El castellà és imposat pels canals més diversos: per una banda, hi ha lleis i normatives estatals de tota mena que obliguen a utilitzar el castellà en molts àmbits; per una altra, les grans empreses de serveis (com ara les empreses de telefonia) s’obliden del català, si no el menyspreen directament.

A més, el català és inexistent en camps tan importants com l’etiquetatge -excepcions prou conegudes a banda- o els videojocs i els jocs electrònics en general. I sembla que hi ha un clar retrocés a l’hora de disposar de la documentació en català relacionada amb transaccions bancàries, assegurances, etc. Sovint, per defecte, la llengua “imposada” és el castellà. Les paraules d’Alicia Sánchez Camacho, doncs, són una paradoxa que pretén deformar la realitat amb la intenció de barrar el pas a qualsevol autèntic procés de normalització de la llengua pròpia del país.

Una paradoxa molt diferent de la que inclou la premonitòria afirmació que fa Lluís V. Aracil a principis dels vuitanta quan avisa que hem d’imposar el català tan aviat com sigui possible perquè, si no, ens acusaran d’imposar el català. Aracil vol dir, esclar, que hem de fer del català la llengua normal del país, com ho és l’alemany a Alemanya o l’italià a Itàlia, de manera que qualsevol persona que vingui a viure aquí vegi de seguida que l’ha d’aprendre i utilitzar.

Però han passat trenta anys i l’objectiu no s’ha acomplert. Per això n’hi ha que parlen d’imposicions. El català els fa nosa, els pot fer nosa. En poden prescindir absolutament.


Volem un futur per a la llengua

“La situació és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l’arrel, i simplement hi posem pedaços.”

“Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.”

Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol de 2009

 

Han passat més de trenta anys des de la restauració i recuperació de les institucions democràtiques del país. En aquest temps, s’han aprovat dos estatuts d’autonomia, una llei de normalització lingüística i una altra llei de política lingüística, a més de moltes altres disposicions encaminades a normalitzar l’ús de la llengua catalana. Sembla que la repressió franquista i els seus efectes sobre la nostra llengua haurien de quedar molt lluny. Però no és així; ben al contrari, avui dia a Catalunya encara és més fàcil viure en castellà que no pas en català.

Aquesta constatació no és gens gratuïta. Per una banda, s’ha imposat un bilingüisme d’una sola direcció: els catalanoparlants són bilingües i solen canviar de llengua i passar-se al castellà quan s’adrecen a un no catalanoparlant; en canvi, els qui tenen el castellà com a primera llengua solen mantenir-se monolingües. Aquest bilingüisme comporta que el català tingui poca presència al carrer i en molts àmbits públics, especialment –però no únicament– en les zones urbanes i més poblades del país.

Per una altra banda, els diferents governs que ha tingut Catalunya al llarg d’aquests anys han estat incapaços d’aplicar i fer complir les lleis que ha aprovat el Parlament encaminades a normalitzar la llengua catalana, ja sigui per manca de voluntat política, per excés de prudència a fi de no aixecar polèmiques, per manca de convenciment o per desídia. Així mateix, les administracions locals sovint tampoc no han destacat per fer complir aquestes lleis en els apartats que són competència seva, ni han aplicat els reglaments d’ús de la llengua catalana en els casos en què en disposaven. Uns reglaments que van ser aprovats gairebé sempre per unanimitat i que ara han estat denunciats per determinats partits polítics sense cap fonament i amb l’única voluntat d’obtenir un rendiment electoral.

Cal afegir encara que en determinats sectors de la nostra societat, en especial el sector econòmic, s’incompleix sistemàticament la Llei de política lingüística sense que passi res. Per què les inspeccions de consum no denuncien d’ofici aquests incompliments? On han anat a parar les oficines de garanties lingüístiques?

Mentrestant, el català, la llengua pròpia de Catalunya –tal com va avalar en el seu moment el Tribunal Constitucional–, continua rebent greus atacs, cada cop més desacomplexats, dels qui volen minoritzar-lo. Ara, per acabar d’empitjorar la situació, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’afegeix a la tasca de barrar el pas a la normalització del català i desfer una part de la feina feta al llarg de tots aquests anys. Ho fa empès per uns partits polítics que no volen que el català arribi a estar mai en igualtat de condicions respecte del castellà a Catalunya mateix. Cal reaccionar amb fermesa davant d’aquests fets, davant d’aquesta actitud inacceptable dels estaments judicials i de certs partits i col·lectius de ciutadans que busquen dividir la societat catalana.

Els professionals de la llengua sabem com costa fer passos endavant i com n’és de fàcil recular en el difícil procés de la normalització lingüística del català. Fa anys que esmercem esforços per donar a conèixer la Llei de política lingüística; treballem perquè l’ús de la llengua s’estengui a tots els àmbits; treballem perquè els nouvinguts puguin aprendre-la i, per tant, tinguin les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans de Catalunya en el si d’una societat catalana cohesionada.

Però sabem que no es pot apel·lar únicament a la bona fe i a la bona voluntat de les persones o d’una part de l’empresariat, tal com posa en evidència la situació marginal del català als cinemes o en certs establiments de restauració. Cal aplicar amb fermesa les lleis vigents, i el Govern i les administracions locals tenen la responsabilitat de fer-les complir.

Per tot plegat, considerem que ja és hora que els partits polítics, els agents socials i, en general, tots aquells qui saben en quina situació es troba la nostra llengua denunciïn sense pal·liatius els atacs que pateix la llengua catalana. A més, demanem el compromís de tots per continuar avançant en la recuperació de la llengua i exigim:

1.    Que el Govern i les administracions locals apliquin les lleis aprovades amb relació a l’ús de la llengua catalana i les facin complir sense complexos ni dilacions.

2.    Que, si cal, es doti el país de noves lleis que garanteixin la presència del català en els àmbits d’on encara es troba gairebé exclòs o hi és minoritari.

3.    Que es dotin econòmicament totes les actuacions necessàries –i que ja són inajornables– encaminades a redreçar la situació de la llengua catalana i es prevegi el finançament adequat per aplicar la Llei d’acollida, la Llei del cinema, les polítiques en l’àmbit del comerç, etc.

4.    Que es denunciïn obertament i amb tota contundència les mentides i falsedats que determinats col·lectius i partits polítics escampen sobre la situació del català i el castellà a Catalunya amb la sola voluntat de trencar la cohesió social i barrar el pas a la completa normalització de la llengua catalana.

Els professionals de la llengua que ens hem aplegat entorn del col·lectiu Desmuntem serem els primers a denunciar aquestes mentides i a exigir el compliment de les lleis. Perquè volem un futur per a la llengua.